Corrents cinematogràfiques

NEOREALISME ITALIÀ

ÍNDEX

→ Context: històric, sociocultural, artístic i geogràfic

→ Introducció

→ Característiques principals

→ Pel·lícules representatives del corrent

→ Autors, directors i guionistes

→Cartelleria

CONTEXT

HISTÒRIC

Leo Longanesi, un periodista antifeixista, va proposar als directors de cinema italià sortir als carrers a gravar la realitat i afavorir el canvi ja que el cinema americà només mostrava una cara idealitzada d’Amèrica.
Acaba la Segona Guerra Mundial (1945), el feixisme i regnat Mussolini.
Els italians es senten alliberats però s’assabenten de que Itàlia necessitava una reconstrucció des d’abans que comencés la guerra.
Sorgeix el neorrealisme italià.
L’objectiu va passar a ser mostrar Itàlia de forma realista i no de forma idealitzada.
També neix a causa de la carencia de materials, tot i així, les persones es volien expressar.

ARTÍSTIC

Al 1945-1960 apareixen el cinemes nacionals. Van arribar a països com Japó, Índia, etc… I més tard a Àfrica. Tots aquests canvis van portar amb si el neorealisme italià. Molts cineastes van començar a reivindicar la capacitat del cinema com a producte cultural i no només comercial.

SOCIOCULTURAL

El proletariat van ser els més afectats pels desastres de la guerra, el protagonisme de les pel·lícules neorealistes deixa de ser atorgat a les classes elevades, la burgesia o l'exèrcit i passa a ser el poble.

Sent realista la vocació del neorealisme italià, el retrat de la societat intenta ser fidel: no s'intenta suavitzar els horrors de la guerra ni les manques de la postguerra. La societat ens és presentada en el seu entorn, un país destruït, i l'espectador arriba a establir la relació entre els personatges, l'espai i els esdeveniments.

GEOGRÀFIC

La caiguda del feixisme va portar amb si l'eliminació de la censura i va permetre als directors italians desenvolupar temàtiques que abans no estaven permeses. És aquí on sorgirà el neorealisme. El nom se li donarà a la fi dels 40. És un moviment bastant divers, no hi ha una definició única, sinó que té a veure amb l'aparició de determinats directors i cert tipus de pel·lícules. No serà un moviment que domini tota la producció italiana, també es faran altres pel·lícules. No obstant això el cinema fet sota els preceptes del Neorealisme aportarà característiques amb les quals s'identifica al cinema italià d'aquesta època. El seu impacte influirà a les altres arts, especialment a la literatura, i a les cinematografies internacionals.

INTRODUCCIÓ

El neorealisme italià va ser un moviment narratiu i cinematogràfic que va sorgir a Itàlia durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és a dir, a partir de 1945. Va tenir com a objectiu mostrar condicions socials més autèntiques i humanes, allunyant-se de l'estil històric i musical que fins llavors havia imposat la Itàlia feixista (1922-1945).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS

ESTÈTIQUES I TÈCNIQUES

Motivacions ètiques
Blanc i negre
Llum natural
Escenaris reals
Ús del pla seqüència
Intentaven fer tomes continues, retallant el mínim.
Els actors improvisen

NARRATIVES I ÈTIQUES

Actors naturals, no professionals.
Es centra en la vida quotidiana de la gent del proletariat.(meitat relat meitat documental).
Reflexa també la situació econòmica i moral.
Intenció de crítica

PEL·LÍCULES REPRESENTATIVES DEL CORRENT

La strada (1954) Federico Fellini
Els inútils (1953) Federico Fellini
Roma, ciutat oberta (1945) Roberto Rossellini
Alemania, any zero (1948) Roberto Rossellini
El ladrón de bicicletas (1948) Vittorio De Sica
Sciuscià (1949) Vittorio De Sica
La terra tremola (1948) Luchino Visconti
Arròs amarg (1949) Giuseppe De Santis

DIRECTORS, AUTOR I GUIONISTES

Els principals autors del neorealisme italià van ser:
- Roberto Rossellini
- Vittorio de Sica
- Luchino Visconti
- Federico Fellini
- Pier Paolo Pasolini
- Giuseppe De Santis

CARTELLERIA

La cartelleria variaba bastant d’una pel.lícula a una altra però sí que hi podem observar característiques en comú: colors bastant vius, il·lustracions i tipografíes gruixudes que criden l’atenció.

Surrealisme

escena-inicial-de-un-perro-andaluz-1102x

El surrealisme és un moviment artístic i literari sorgit a França A la primera meitat del segle XX, el 1924, va aparèixer el primer manifest surrealista, entorn de la personalitat del poeta André Breton, a París.

Algunes característiques són:

Pur automatisme psíquic, per mitjà del qual s'intenta expressar el procés real del pensament.
Utilitzen la part irracional i inconscient com a elements essencials de l'art.
Va investigar noves tècniques, com: el frottage, la decalcomania, el grattage, el cadàver exquisit o la pintura automàtica,
Repressió psicològica: somnis, sexualitat,... i social.
L'art dels pobles primitius, l'art infantil, dels malalts mentals va ser revaloritzats des de llavors.

Grans representants:

Salvador Dalí
Joan Miró

Dogma 95

El 'Dogma 95' és un col·lectiu de directors de cinema fundat a Copenhaguen el 1995. Els realitzadors Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Søren Kragh-Jacobsen i Christian Levring.

Algunes de les seves característiques són:

El rodatge ha de realitzar-se fora d'estudi. Accessoris i decorats no poden ser introduïts.
El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa (no es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda).
La càmera ha de sostenir a la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- amb la mà estan autoritzats.
La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada (si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).
Els trucatges i filtres estan prohibits.
La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial (morts, armes, etc., en cap cas).
Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits (la pel·lícula passa aquí i ara).
Les pel·lícules de gènere no són vàlides.
El format de la pel·lícula ha de ser de 35 mm.
El director no ha d'aparèixer en els crèdits.

EXPRESSIONISME ALEMANY

el-expresionismo-aleman-sale-de-las-somb

El cinema expressionista alemany va ser grup de produccions cinematogràfiques amb certs aspectes en comú. Aquest estil de fer cinema té la seva correspondència amb el corrent expressionista, anomenada així pel contrast amb el corrent impressionista del segle xix en pintura, és a dir, amb aquell tipus de pintura en la qual preval «l’expressió subjectiva» sobre la representació de l'objectivitat. Aquesta pintura recorria a colors vius i ritmes lineals molt forts.

Algunes de les seves característiques són:

Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrasts, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs…
Decorats sòrdids i truculents, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
Interpretacions afectades d'una extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica o sinistra, i usada per simular tot tipus de deformacions corporals.
Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.
Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

CINEMA SOVIÈTIC

El corrent cinematogràfic al que s'adscriu la pel·lícula Octubre, i l'obra de S.M. Eisenstein és el Cinema Soviètic. S'anomena així al corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial.

Algunes de les seves característiques:

Exaltació del muntatge com a principal recurs estètic.

Realisme de les seves imatges amb un to volgudament documental i lluny del artifici propi de Hollywood.
Tria de temàtiques revolucionàries i d’exaltació obrerista i patriòtica com a principals línies argumentals.
Incorporació de la massa anònima com a protagonista de les històries que es converteixen en drames corals.
Corrent en contra de l’ús creatiu del cinema sonor, de fet els principals directors del cinema soviètic van firmar l’any 1928 un manifest assenyalant els perills de que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so.
Noms destacats: S. M. Eisenstein, Vsevolod Pudovkin, Dziga Vèrtov i Lev Kuleshov.

PRE-CINEMA I NOUVELLE VAGUE

La Nouvelle Vague va ser un moviment artístic, que va sorgir a França a mitjan el segle XX, que pretenia trencar amb la manera convencional que hi havia en aquell temps de fer cinema. Aquest moviment va canviar per complet la forma de fer cinema que existia fins a aquest moment, arribant a ser un dels moviments cinematogràfics més influents en la història del setè art.

Algunes de les seves característiques són:

Realisme en les formes, que es tradueix en la preferència pel rodatge en exteriors i l'ocupació de llum natural.
Experimentació en l'ocupació de la càmera, utilitzant plans seqüència (llargs plans sense talls), picats i contrapicats, plans detall ... A més, en algunes ocasions, els realitzadors de la Nouvelle Vague van ser pioners en el rodatge amb la càmera en mà.
Desorganització en el muntatge. Fins al moment, a l'hora de muntar les pel·lícules, els plànols respectaven l'ordre cronològic de l'acció. Els realitzadors de la Nouvelle Vague innovaran a l'hora d'alterar l'ordre dels plans.
Homenatge i admiració als grans directors europeus i nord-americans. Així, les pel·lícules de la Nouvelle Vague contenen picades d'ullet i escenes inspirades en pel·lícules de Hitchcock, John Ford o Howard Hawks, així com de Jacques Tati, Roberto Rossellini, Robert Bresson, Max Ophüls o Jean Vigo.

Cinema d'autor - avantguardes

L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals, convencionals o acadèmiques d'expressió artística. així s'entén com la preocupació dels artistes per desenvolupar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. El cinema d'avantguarda suposa una ruptura amb la narrativa del cinema comercial, especialment amb el de Hollywood.